RSS

Francesc Vallès: "El cabal ecològic fixat per a l'Ebre és la voluntat inequívoca del PP de fer el transvasament"

Thu, 03 May 2012 15:32:38 +0200

Els socialistes anuncien una ofensiva institucional perquè es fixi un règim de cabals d'acord amb la proposta de la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l'Ebre.

El PSC ha iniciat una "ofensiva" institucional per rebutjar la proposta de cabal ecològic fixada per la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre en el Pla Hidrològic de conca. El pròxim 22 de maig, el senador Joan Sabaté interpel•larà el ministre Miguel Arias Cañete, i presentarà una moció a la Cambra Alta perquè el cabal ecològic que es fixi tingui en compte la proposta de la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l'Ebre. El coordinador dels diputats i senadors del PSC, Francesc Vallès, ha assegurat que la proposta de cabal és la "voluntat inequívoca del PP" per tirar endavant la seva "obsessió: el transvasament de l'Ebre".

Vallès ha explicat que el PSC "combatrà" la nova "agressió" que suposa a l'Ebre aquesta proposta de cabals, i ha deixat clar que donaran suport al Govern de la Generalitat i al moviment social de la Plataforma en Defensa de l'Ebre en totes les accions en defensa del riu que es plantegin. En aquest sentit, els socialistes ja han iniciat una "ofensiva" institucional per visualitzar l'oposició de Catalunya a aquest règim que vol imposar el PP. Així, a més de presentar una proposta de resolució perquè el Parlament refermi la seva posició, la Federació del PSC a l'Ebre ha anunciat la presentació de mocions als ajuntaments -el primer en aprovar-la va ser Sant Jaume d'Enveja aquest mateix dimecres-, i la petició que es convoqui de forma urgent la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l'Ebre.
Aquesta ofensiva s'estendrà al Senat i ja està prevista pel ple del 22 de maig una interpel•lació del senador de l'Entesa, el tortosí Joan Sabaté, al ministre d'Agricultura i Medi Ambient, Miguel Arias Cañete. D'aquesta interpel•lació en sortirà també una moció perquè el Senat es posicioni. Vallès ha explicat que "demanarem al ministre que reconsideri la proposta de cabal i que es fixi un cabal mínim ecològic que sigui suficient d'acord amb la directiva marc d'aigües i que tingui en compte el règim proposat des de la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l'Ebre".
El diputat, que s'ha reunit a Tortosa amb dirigents de l'executiva territorial, ha deixat clar que la proposta del cabal ecològic "no ens agafa per sorpresa" perquè és la prova que el PP vol tirar endavant un transvasament. "Ens temem el pitjor, un transvasament encobert", ha manifestat. Vallès ha explicat que des del PSC s'està analitzant la proposta de cabals de la CHE per fer al•legacions, i ha avançat que tenen "sospites" que s'inclouen demandes de regadius "excessives" i "insostenibles".

Però més enllà de les mocions que es puguin presentar a les diferents institucions estatals, l'estratègia per aturar aquesta proposta de cabals passa per Europa. En aquest sentit, Vallès ha explicat que, a través de l'eurodiputada Maria Badia, ja s'ha començat a treballar per poder articular els mecanismes necessaris perquè el Parlament europeu es posicioni sobre aquest tema.

Francesc Vallès també ha volgut sortir al pas de les crítiques que s'han fet respecte l'oportunitat "perduda" del PSOE per "blindar" l'Ebre aprovant el pla de conca i el règim de cabals ecològics durant els anys de govern socialista a l'Estat. "És cert que la decisió s'hagués pogut prendre abans però no la podíem imposar, s'havia de fer amb la negociació i el consens de nou comunitats autònomes. Els tècnics del Ministeri de Medi Ambient treballaven amb propostes molt semblants a les de la Comissió per a la Sostenibilitat però les posicions enrocades i inflexibles de les comunitats governades pel PP van torpedinar una solució consensuada", ha afirmat.

Noves eines 2.0 de la Sectorial de Medi Ambient

Fri, 20 Apr 2012 12:59:06 +0200

Us animem a que participeu de les noves eines 2.0 de la Sectorial de Medi Ambient i Sostenibilitat on anirem penjant infomacions vinculades al Medi ambient així com els documents de la Sectorial.

Scoop.it http://www.scoop.it/t/sostenibilitat-psc
Twitter https://twitter.com/#!/PSC_sostenible
Facebook http://www.facebook.com/pages/Sostenibilitat-PSC/102316089903917

El llegat de Hermann Scheer pel planeta i les generacions futures

Thu, 20 Oct 2011 16:11:46 +0200

Hermann Scheer ens van deixar a l’edat de 66 anys el 14 d’octubre de 2010. Poc a poc ens adonem de la pèrdua del seu compromís, comencem a entendre de la importància del seu llegat. Un compromís ètic amb les energies renovables que va molt més enllà del suport a determinades tecnologies. Va entendre que el projecte modern basat en la solidaritat i la justícia social, que inspiren la socialdemocràcia, necessita una redefinició del progrés. Els reptes i desafiaments del segle XXI ens obliguen a una reestructuració de la societat industrial en termes ecològics i socials que impulsi una nova revolució tecnològica.
Des del Bundetag, com a diputat del SPD, Hermann Scheer no va tenir una posició utòpica sinó visionària. Va tenir l’ambició, el coratge i la responsabilitat per convertir les energies renovables, de residuals i marginals, a tecnologies claus en la generació energètica. Sense Hermann Scheer no viuríem l’actual carrera tecnològica del segle XXI . Hermann Scheer planteja una realista i pragmàtica transició energètica: per exemple, no considera la Captura de Carboni una alternativa, ni econòmica, ni ambiental, ni energètica, doncs accelera l’esgotament de recursos i ens allunya d’estructures descentralitzades de generació.

Després de la formació del Govern entre SPD i Verds va desenvolupar una intensa activitat en el Parlament; va crear un grup de diputats que van presentar, en mig de l’escepticisme del Govern, la primera llei d’energies renovables al 2000. Avui el seu és un model que ha mostrat l’èxit de les energies renovables en els països que l’han adoptat, en què l’impuls de les energies renovables no provenen dels pressupostos de l’Estat, no costa res al contribuent, s’estableix un preu regulat que surt d’una part de la tarifa. Més de 40 països han adoptat aquest model. Espanya i Alemanya són referents del món fins l’arribada de Miguel Sebastian.
El 2009, amb Andrea Ypsilanti, candidata del SPD per Hessen, va estar a punt de ser ministre d’Economia i Medi Ambient, amb l’aposta per les renovables i una ambiciós programa econòmic. Al SPD li van sorgir quatre “transfuges”, i va ser ridiculitzat, com va dir Ernst Ulrich Weizsäcker . Va crear l’ Institut de Solidaritat Modern amb Andrea Ypsilanti. Poc després, admirat arreu del món, Arnold Schwarzenegger el va convidar a Califòrnia: Times el va proclamar l’“heroi per al segle verd”.

En la Willy Brandt Hause, l’SPD i el seu grup parlamentari i l’Institut de Solidaritat Modern que va crear Hermann Scheer, organitzen un acte en la seva memòria i llegat. Un acte que inaugura el president de l’SPD, Sigmar Gabriel. Poc després de la seva mort va dir:

“Hermann Scheer va ser un lluitador dedicat a la revolució de l'energia que tant necessitem. Abans que els altres, ha reconegut què significaria una continuació del tipus actual del consum d'energia, un desastre per al medi ambient i la fi de la civilització humana. Per tant, es va veure involucrat - al Parlament, l'SPD, però sobretot en una conversa directa amb les iniciatives dels ciutadans i l'economia- per a una expansió ràpida i decisiva de les energies renovables. Aquest canvi va ser per a ell un "imperatiu energètic" - alternativa tant en l'econòmic com en el sentit moral.
Hermann Scheer, un polític, va desenvolupar l'acció política sense càrrecs formals en el Govern o el partit - amb l'argument clar, a través de la seva visió i la seva aparença carismàtica. La concessió del Premi Nobel Alternatiu va mostrar el que és una gran atenció internacional a la seva competència i la seva obra clarivident per a la transformació de l'energia. Sovint semblava un “David” Hermann Scheer, que va lluitar contra els “Goliat” d'aquest món, contra el rebuig ignorant de la transició energètica no només en l'economia, sinó també en la política. La seva filosofia de vida era que el text no té sentit si tots canten per unanimitat. Això no li va impedir a la festa de la solidaritat, que sempre va protegir davant els compromisos.

Hermann Scheer va veure en els recursos fòssils i l’energia nuclear les dues grans amenaces per la humanitat. La forma de salvar la humanitat de convulsions socials i conflictes pel recursos és desenvolupar les tecnologies netes. Un canvi que, a més de tenir d’una dimensió tecnològica i econòmica, suposa un canvi social, major cooperació i solidaritat. Va trobar en les noves tecnologies el motor de la prosperitat social. Al 1988 funda Eurosolar. Després de la conferència de Rio +10 es volia impulsar l’Agència Internacional d’Energies Renovables . Es va assolir poc anys després, amb la gran coalició entre CDU i SPD. Irena compta amb 145 països més que l’Agència de l’Energia Atòmica. Per contra té un pressupost limitat a 25 milions per desenvolupar de forma eficient la seva tasca.

Hermann Scheer forma part dels socialdemòcrates que combinen el pragmatisme realista amb l’ambició visionària. “Imperatiu enerètic”, recentment traduir al castellà per editorial Icària, recull les seves reflexions i experiències que ens referma en el compromís amb la justícia, la responsabilitat social i solidaritat planetària.

SOLIDARITAT AMB EL FUTUR, POLITÍQUES DE SOSTENIBILITAT ACTIVES

Fri, 16 Sep 2011 10:51:59 +0200

Un nou món amb nous valors

Els socialistes sempre hem defensat valors que donen sentit als nostres projectes personals i col•lectius: la llibertat, la igualtat d’oportunitats i la solidaritat que s’han expressat en el que s’ha conegut com els pilars del benestar: educació, salut i serveis socials per a tothom.
Amb aquestes garanties, les darreres dècades del segle passat ens vàrem adonar que no n’hi havia prou perquè el desenvolupament industrial que tants avantatges va comportar també va anar acompanyat d’un deteriorament de l’aire, el sòl, l’aigua i la diversitat biològica, i s’han transformat i destruït ecosistemes i l’ús de recursos naturals – sobretot combustibles fòssils i nuclears contaminants i finits - superant els que el propi Planeta disposa o pot generar. Ja és conegut que si tots els habitants del Planeta consumissin el mateix que els dels països desenvolupats es necessitarien tres planetes i el canvi climàtic és una amenaça per al Planeta i per a totes les persones que hi vivim. Així, la crisi actual no és tan sols financera sinó també de models productius i de consum insostenibles que hem de canviar si volem sobreviure. Afegim el consum desordenat i excessiu de sòl i d’aigua, la proliferació de residus de tot tipus sense tractar i la fabricació d’aliments sense suficients garanties requereixen una nova concepció de la vida i de l’organització social.
Tots aquests problemes encara no estan resolts. Més encara, les polítiques neoliberals que han vingut menystenint-los en el passat i ara que aquest pensament domina bona part del món, continuen avantposant en massa ocasions el benefici econòmic per damunt de la seguretat i la salut de la ciutadania.
És per això que volem que el PSC, que ha vingut defensant aquests principis, els assumeixi ara de forma més decidida. Volem un PSC ecològicament ambiciós i responsable alhora que incorpori en tota la seva política:
- El desenvolupament sostenible en les seves dimensions ambiental, social i econòmica.
- Els valors de la responsabilitat, l’equilibri en les relacions amb la natura, l’estalvi, la mesura i l’eficiència en l’ús dels recursos.
- Un canvi del model productiu per aprofitar sectors i activitats sostenibles, especialment energies renovables.
- La recerca de noves formes de consum, producció i transport.
- La reforma del sistema financer i fiscal que tingui en compte les repercussions de les activitats productives en el medi i encaminada a substituir les activitats insostenibles.
- La investigació en nous productes sense impacte en la salut i en la conservació del Planeta.
Finalment, aquesta és una tasca tan colossal que no la podem ni volem dur a terme sols. Des del PSC cercarem la col•laboració de persones expertes i organitzacions sensibilitzades per construir una Catalunya exemplar en la cura de les persones i dels ecosistemes que la formen i amb una nova economia que faci compatible el desenvolupament econòmic amb una vida digna i solidària entre les persones actuals i les generacions futures al nostre país i a tot el Planeta, i alhora també perquè la realitat d’un món i un medi ambient canviant ens condiciona i té repercussions socials.

Canvi climàtic i energia.
El canvi climàtic i la crisi energètica ens han posat davant d’una realitat de la qual ja no es pot defugir: la necessitat d’incorporar la sostenibilitat com un eix fonamental pel desenvolupament equilibrat de la nostra societat. Sostenibilitat entesa en un sentit integral, que ha d’incloure no tan sols els aspectes més tradicionals del medi ambient, sinó també altres dimensions com l’econòmic i el social.
Estem convençuts que les polítiques de sostenibilitat no són un fre pel país, més aviat són ja un factor de competitivitat econòmica i generadores d’ocupació.
Aquesta nova ampliació de drets suposa sens dubte un estímul per consolidar un model econòmic basat en el coneixement, la innovació i l’assumpció de responsabilitats socials que a més garanteix el patrimoni ecològic comú, i que no vincula el creixement a un ús anàrquic dels recursos naturals.
El canvi climàtic no és ja un risc probable sinó una realitat clara. Els informes del panel intergovernamental del canvi climàtic IPPC han manifestat sense ambigüitats que si no es redueixen les emissions de CO2 i els altres gasos d’efecte hivernacle l’increment de la temperatura del planeta pot acabar amb la nostra civilització. Cal articular una resposta global i volem convertir-nos en aliats de la lluita contra el canvi climàtic.
Considerem que la lluita contra el canvi climàtic és el principal motor de transformació dels models econòmics i productius amb capacitat per generar nous àmbits d’activitat econòmica compatibles amb la sostenibilitat ambiental i social. Farem de les polítiques de canvi climàtic un eix bàsic de la pròpia coherència de les polítiques econòmiques, territorials, energètiques, industrials i comercials.
En aquest sentit, impulsarem polítiques que es fixin com a objectiu la reducció d’emissions de CO2 en el sector energètic en un 100% l’any 2050. Treballarem activament perquè els governs de Catalunya i d’Espanya en les seves actuacions contribueixin a que l’UE assoleixi una reducció d’emissions de fins el 30% el 2020. Aquests objectius han d’anar acompanyats de noves polítiques fiscals que permetin interioritzar les externalitats mediambientals d’un excessiu consum energètic i el consum de combustibles fòssils. Resulta imprescindible revisar els sistemes tributaris de tal manera que els incentius siguin consistents i adequats a un creixement sostenible i respectuós amb el medi ambient. Taxes sobre les emissions de CO2 han de servir per finançar les inversions per la implantació de noves tecnologies baixes en carboni.
L’energia ha esdevingut una de les necessitats indispensables perquè les persones gaudeixin
d‘unes condicions de vida digna. Per això situem la política energètica al màxim nivell estratègic.

Els i les socialistes defensem un model energètic sostenible que pugui convertir-se en un vector d’innovació, ocupació, riquesa i sostenibilitat pel conjunt de la societat i com a dinamitzador de la competitivitat d’una nova indústria de l’estalvi i l’eficiència energètica i les energies renovables, però també de transformació d’altres sectors de l’economia.

Tota política energètica ha d’anar acompanyada d’una veritable política industrial, tecnològica i d’innovació pel sector energètic per aprofitar les enormes oportunitats econòmiques associades al sector, evitant però a la vegada possibles abusos o activitats especulatives. Cal mantenir l’aposta ferma per l’R+D+I com va fer el govern d’esquerres amb la creació de l’Institut de Recerca en Energia de Catalunya, la formació de capital humà qualificat, i l’atracció d’inversions relacionades amb l’energia.

Volem garantir la seguretat de subministrament tenint en compte el respecte al medi ambient. Per sortir de la dependència del petroli i de l’energia nuclear hem d’avançar decididament i massivament en el camí de les energies renovables. Aquest avenç s’ha de fer de forma eficient i eficaç econòmicament, a partir d’un model regulatori transparent, sòlid, estable i predictible en el futur que garanteixi el preu de venda sense modificacions en un període llarg de temps , que doni senyals correctes a les inversions a llarg termini que requereix el sistema energètic i que permeti transitar cap a un model energètic sostenible que no posi en risc la seguretat de subministrament.

Un element indispensable per a la competitivitat de la nostra economia és disposar d’una xarxa d’energia elèctrica moderna, amb la suficient capacitat per adaptar-se a la demanda canviant i dimensionada per afrontar els reptes del futur més immediat. Per aquest motiu, és essencial que la xarxa elèctrica disposi de la interconnexió necessària perquè el nostre sistema elèctric estigui més integrat amb la xarxa europea, que ens permeti augmentar la seguretat de subministrament i una integració total de les renovables. Tanmateix hem d’exigir millores d’eficiència i fer més intel•ligents les xarxes de transport, distribució i comercialització, que permetin la generació distribuïda i l’optimització de la gestió de la mateixa, utilitzant tècniques de smart grig.

Hem de disposar de competències efectives sobre la regulació de l’activitat de distribució elèctrica com ja contempla l’Estatut en coherència amb la estratègia industrial i la qualitat que demanda la ciutadania de Catalunya. Cal també disposar de la capacitat de fixar la retribució.

Cal seguir fomentant la reducció de la demanda amb majors inversions en estalvi i eficiència energètica, que és un dels vectors a potenciar per reduir la nostra dependència energètica de països tercers. Per tal d’afavorir l’estalvi i l’eficiència energètica cal prioritzar actuacions en determinats sectors crítics que concentren gran part del consum energètic i per tant on més impacte poden tenir noves polítiques, com és el cas de la construcció que requereix transformacions per posicionar el sector residencial i comercial en la primera línia de la sostenibilitat ambiental. L’aposta ferma pel transport col•lectiu a Catalunya o l’impuls de modalitats de transport més eficients com el vehicle elèctric també van en aquest sentit ja que el transport és una de les principals fonts de malbaratament energètic del país i que representa un tant per cent de consum final d’energia més elevat, amb gairebé un 40% del total.

Com a socialistes hem d’abordar el debat sobre l’energia nuclear amb rigor, serietat i responsabilitat. Després del desastre a Fukushima i de les seves conseqüències avui encara no del tot previsibles, hem de repensar el paper de l’energia nuclear. Fins i tot caldrà tornar a avaluar els riscos residuals que tota activitat comporta i que en aquest cas, com s’ha demostrat, és molt important i no es pot minimitzar. Avui hem de plantejar que cal un calendari de tancament de les centrals nuclears ubicades a Espanya i a Catalunya. Hem de definir un gran acord social perquè l’any 2025 la generació d’electricitat de les centrals nuclears ja no sigui necessària. Mentrestant s’han d’implantar les millores de seguretat en les existents, i renovar les llicències d’operació per períodes no superiors als 5 anys. Caldrà també resoldre la gestió dels residus nuclears d’alta activitat, que nosaltres creiem que s’ha de fer en magatzems i no en les piscines de les centrals actuals que, com s’ha demostrat en l’accident de Fukushima, pot esdevenir un problema.

Mobilitat.

La mobilitat és un dret, i s’ha de planificar per tal d’assegurar la igualtat en el seu exercici. Històricament, hem associat connectivitat i mobilitat a quotes progressivament més altes de desenvolupament econòmic, progrés tecnològic, justícia social, intercanvi cultural, i en definitiva llibertat. Així doncs, partim del convenciment que la mobilitat com un fet que existeix, que hem d’atendre i gestionar i que les xarxes de transport i les comunicacions són, alhora, causa i conseqüència del perfil econòmic, social, cultural i polític assolit en cada època.

Tanmateix, tenint present la gran transcendència que en matèria econòmica, social i ambiental tenen les polítiques de transport i que s’ha constatat que tenen un pes relatiu important com a emissor de gasos d’efecte hivernacle, hem d’aprofundir en un canvi del model de transport, hem de continuar l’aposta per un transport públic més accessible, adaptat i més ben coordinat, per poder accedir als serveis i evitar riscs com l’aïllament físic fins i tot dins les grans ciutats, que pot suposar un risc d’exclusió social.

Seguirem impulsant que la planificació urbanística i les seves normatives garanteixin la densitat de població, la complexitat i la mescla d’usos en el creixement urbà, perquè optem per un model de ciutat compacta no difusa en la que es prioritza les relacions de proximitat per a reduir la dependència del vehicle privat. En aquest sentit, caldria garantir, com preveu el planejament territorial, que el desenvolupament dels creixements urbans es vinculi temporalment amb la inversió d’infraestructures de transport col•lectiu. També a les àrees urbanes advoquem per fomentar les xarxes de vianants i els itineraris per bicicletes, així com els vehicles elèctrics o híbrids donant un fort impuls a aquest sector que a més suposarà un instrument per al desenvolupament de les energies renovables.

Tenint present també el pes que tenen els moviments interurbans en les emissions de gasos d’efecte hivernacle seguirem impulsant el transport ferroviari de rodalies en les grans concentracions metropolitanes com també les plataformes reservades exclusivament al transport públic de viatgers.

La demanda de la ciutadania passa avui per garantir la igualtat d’oportunitats a tot el territori, assumint la seva diversitat i complexitat. Som conscients que a mesura que ens allunyem de les àrees metropolitanes preval el transport individual i motoritzat, tant per persones com per a mercaderies, i sense substitut possible a curt i mitjà termini. No és possible finançar un transport col•lectiu equivalent. Però cal actuar també sobre aquests modes “privats” per garantir majors quotes d’eficiència i evitar afectacions que minvin la qualitat de vida de la ciutadania.

Tenint present el desequilibri actual que en matèria de transport de mercaderies es produeix cal donar un impuls al transport ferroviari de mercaderies, sent el corredor del mediterrani un objectiu estratègic a defensar i consolidar.

Territori

La planificació territorial i urbanística han de garantir un sistema territorial més sostenible i eficient essent un instrument de primer ordre per abordar d’una manera efectiva la lluita contra el canvi climàtic. La seva estratègia ha de consistir en plantejar el desenvolupament com a mecanisme per redreçar les tendències ambientals negatives, la fragmentació territorial, la dispersió de l’ocupació i la seva especialització funcional, el consum energètic desproporcionat, la contaminació i els residus i la segregació social del territori.

Catalunya té un territori divers i complex, sobre el que hi estan apareixent noves tipologies d’usos i noves demandes socials, sumades a les tradicionals. Catalunya ha de ser un territori integrat, únic i els recursos i les servituds que comporten són de tothom. Cal posar en valor la consciència de col•lectiu, de projecte comú. Hem de tenir present traslladar que cada part depèn del conjunt. Món urbà i món rural han de conviure en base a sinèrgies que ens permetin sumar. Ambdues realitats esdevenen essencials d’un projecte de país.

Hem d’evitar afavorir la creació d’espais mentalment aïllats, perquè en una societat moderna tothom depèn de tothom. Un país organitzat i que vulgui progressar ha de mirar d’encaixar les potencialitats de cada àmbit del territori.

Especialment, hem de superar debats victimistes en relació a l’ús dels recursos naturals. A Catalunya vivim episodis puntuals de discrepància fruit de desequilibris històrics que es perceben com una certa discriminació d’algun territoris, ja sigui la producció energètica, per alguns concentrada en punts específics del territori, o bé la disponibilitat d’aigua en temps de sequera, o el pas d’una línia de molt alta tensió, o la implantació d’infraestructures o l’aplicació de figures de protecció en espais naturals, o altres. Hem de distingir entre l’oposició al projecte sense alternativa real i aquelles postures amb una visió alternativa al projecte més constructives. Cal, a través de la informació, participació i debat, fer partícips a tothom.

No existeix en l’actualitat a Catalunya una legislació que estableixi una estratègia global de conservació i ús sostenible de la diversitat biològica similar a les existents a la major part dels estats europeus. Des del nostre punt de vista, és absolutament necessària una legislació per a Catalunya que defineixi el marc estratègic global de conservació i ús sostenible de la diversitat biològica.
Durant els darrers anys han aparegut molts temes emergents en el camp de la conservació i l’ús sostenible de la diversitat biològica, que no compten, hores d’ara, amb un marc legal de referència. La geodiversitat, l’agrobiodiversitat, la custòdia del territori, la fiscalitat i els incentius ambientals, la responsabilitat exterior , els recursos genètics, els valors immaterials del patrimoni natural, entre d’altres, són aspectes directament relacionats amb la conservació que precisen d’una primera definició clara i una regulació bàsica.
Això implica, d’una banda, la necessitat de disposar d’un enfocament global per al conjunt del territori, que inclogui no només les polítiques directament relacionades amb la conservació, sinó totes les polítiques amb un impacte important sobre el territori. L’urbanisme i el medi ambient s’han d’harmonitzar per planificar la protecció del territori i la seva complexitat.
Cal treballar en sistemes de valorització econòmica dels ecosistemes a través d’un nou plantejament: el d’infraestructures ambientals. Cal valorar especialment els sòls agrícoles i forestals com a suport de les activitats agràries, font d’agro-biodiversitat. Creiem que a més de la seva funció bàsica de producció de matèries primeres alimentàries, cal pensar en l’agricultura com a proveïdora directa de serveis ambientals.

Volem un territori endreçat i un paisatge del que poder gaudir. Però la consecució del paisatge tal i com el contemplem i gaudim avui en dia és fruit de la interacció entre la natura, l’home i també de les seves activitats econòmiques. Cal doncs, fomentar el reconeixement dels beneficis mediambientals de les activitats agràries, lligades inequívocament al nostre paisatge.

Actualment els espais de màxim valor natural estan inclosos a la Xarxa Natura 2000, protegint-se alhora els hàbitats i espècies de més importància per la conservació. Tanmateix, el medi natural segueix patint pèrdua de biodiversitat, en gran part degut a que els espais naturals no inclosos a Natura 2000 no han disposat d’una protecció formal, i a que no pot garantir per sí sola manteniment de les funcions ecosistèmiques del conjunt del territori per manca de mecanismes de gestió adequats. Des del nostre punt de vista una de les maneres més efectives per capgirar aquesta tendència negativa és “construir” i gestionar la protecció territorial com a infraestructura verda amb una visió integral d’acord amb l’establert en el planejament territorial, urbanístic i sectorial.
També volem posar de manifest que per a nosaltres tan important és aturar la pèrdua de biodiversitat com evitar i mitigar l’efecte d’espècies invasores.

La gestió responsable de l’aigua i dels residus.

L’aigua és un bé escàs i essencial per la nostra vida que cal gestionar de forma eficient.

Per garantir la solidesa del progrés econòmic i social del conjunt del país, Catalunya necessita una seguretat en el subministrament d’aigua que els recursos naturals del país a vegades no poden donar.

Cal continuar desplegant les actuacions planificades i que faran possible la garantia del sistema, optimitzant els recursos de què disposem, amb especial atenció a les zones amb més dèficit d’abastiment d’aigua.

Apostem per adoptar una gestió integrada i solidària dels recursos hídrics que permeti la sostenibilitat a llarg termini en termes socials, ambientals, energètics i econòmics, especialment en relació amb l’agricultura, que compti amb el consens social, territorial, polític i institucional necessari.

A més de potenciar l’ús eficient de l’aigua estem per aprofundir en la política hidrològica que, allunyada de demagògies, promogui la conservació del recurs i la qualitat ambiental de les seves fonts d’aprovisionament, la seva recuperació i reutilització, així com una major prevenció dels processos de contaminació i un canvi d’actitud i conducta envers la seva utilització.

La gestió dels residus s’ha convertit en un dels reptes ambientals més urgents a casa nostra. Alhora suposen també una oportunitat, doncs la necessitat de la seva gestió en un territori relativament petit es pot convertir en un estímul per a l’aprofundiment en recerca de noves tecnologies i la creació de noves economies.

El model basat en “abocar i oblidar-se”, s’ha acabat.

Cal però, continuar insistint en les polítiques que facin augmentar l’aprofitament dels residus, amb una veritable aposta per la prevenció i la recollida selectiva de qualitat en origen, el reciclatge, la recuperació en plantes de tractament i reutilització creant un mercat eficient d’aprofitament de subproductes i dels productes reciclats i altres formes de valorització, de manera d’assolir estabilitat i solidesa al sistema de gestió integral dels residus. Però sabem que aquest plantejament, bo i necessari, té un sostre.

Entenem que l’opció de valoritzar energèticament no menysté el reciclatge i la recuperació, ans al contrari s’orienta a tractar els materials residuals actualment no recuperables i n’extreu el seu valor energètic existint actualment la tecnologia necessària per minimitzar la producció addicional de CO2 i de gasos d’efecte hivernacle.

La herencia de la cumbre del clima en Cancún

Tue, 25 Jan 2011 00:00:00 +0100

Tras el fracaso de Copenhague, ¿logró Cancún unir los pedazos rotos? La cumbre del clima de Cancún fue cine de autor, mientras que Copenhague fue una superproducción. ¿Recuerdan a los 140 jefes de estado sobreactuando? Copenhague acabó convertida en un thriller amargo, de intrigas, de golpes bajos, en medio de torpezas y falta de habilidad por parte de la presidencia danesa. Cancún fue un alarde de competencia. El presidente Felipe Calderón y la ministra Patricia Espinosa fueron capaces de crear aquellas atmósferas constructivas.

Llevamos más de tres años para alcanzar un acuerdo sobre el cambio climático. En Bali, en 2007, se fijo la ruta para buscar un sustituto a los actuales compromisos. ¿De qué acuerdo hablamos? En Copenhague se habló de lograr un acuerdo ambicioso, vinculante. Pero hay cierta confusión conceptual. Con el nuevo acuerdo sobre el clima, no estamos esperando un nuevo testamento, frente al antiguo representado por el protocolo de Kioto; ni siquiera se espera una segunda parte del mismo. Se trata de algo más simple. Se trata, como ocurre en otros convenios, de incluir nuevos compromisos a más largo plazo, de renovar los existentes. Basta una reedición del protocolo de Kioto, eso si, revisada, actualizada. Ni siquiera hay que someterlo a su ratificación. Ya está ratificado.

En Bali se definieron dichas tareas. Se trata de asumir nuevos compromisos a largo plazo para las naciones industrializadas e incluir acciones –no son compromisos formales vinculantes- en el caso de los países en desarrollo. Las cumbres se parecen más a aquellas etapas que forman parte de un tour. No debíamos esperar un acuerdo final, sino más bien una rehabilitación integral, que permita asumir nuevas meta de escala mucho más ambiciosas. La complicación se produce por la necesidad de incorporar nuevas estructuras financieras, fondos de adaptación, cuestiones forestales, transferencia tecnológica y demás. Para afrontar esos nuevos compromisos a largo plazo, el propio protocolo de Kioto señala que, agotadas las opciones de consenso , se puede acudir a tres cuartos para tener una mayoría.

Frente Copenhague, las expectativas de Cancún eran escasas. Los delegados el día previo a su final se preguntaban, ¿es posible un fracaso mayor que Copenhague? ¿Es posible algo peor? No sólo estaba en riesgo el cambio climático y un incremento de temperaturas 3, 4 ó hasta 6 grados para final de siglo. La convención estuvo al borde del colapso. Y Naciones Unidas, a un paso de convertirse en una institución zombi. Tres años de fatigas, desavenencias, desgaste, desconfianzas, que México logró contrarrestar, ya sin muchos focos.

México ofreció a las delegaciones elegantes cristales que pueden cambiar de tono, pero la sustancia es la misma. Las diferencias entre países siguen siendo las mismas. Cada país aspira a mejorar su competitividad y a adoptar medidas frente al cambio climático no coincidentes entre sí, aunque un cambio de tono contribuyó a acercar posturas. Pero llegaron las complicaciones.

Japón rechazó seguir bajo el protocolo de Kioto. Rusia y Canadá no estaban dispuestos a aceptar un segundo periodo de compromisos. ¿Volvíamos a Copenhague? Allí ni se planteó un funeral del Protocolo de Kioto. Tan sólo Nicholas Sarkozy recordó que Kioto no caduca, ¿Por qué no una prorroga? En Cancún, Europa salió al paso teniendo que desmentir que quisiera acabar con Kioto.

En Copenhague, se perseguía el anuncio de un gran acuerdo del clima. Se quería que éste fuera ambicioso, suficiente, vinculante, pero proponía redactar un nuevo acuerdo. Se quería que todo el mundo hiciera su contribución. Se señalaba con el dedo a China. Pero aún siendo igualitario, ¿sería un acuerdo justo?

Permitan poner un ejemplo. Ante un problema de obesidad planetaria, nadie reclamaría que los anoréxicos también sugiera una dieta. Un principio de ética aristotélica es no tratar igual a quien es diferente. El principio de responsabilidad común pero diferenciada se basa en una justicia distributiva. No están claro que no existan responsabilidades históricas.

En Copenhague descarrilaron las negociaciones, y de ellas fueron excluidas las Naciones Unidas, pues se creó un club de países asociados promotores del acuerdo. El acuerdo a puerta cerrada entre China y Estados Unidos, ¿era el nuevo liderazgo que necesita el mundo? En Cancún, en cambio, hemos vuelto a las negociaciones multilaterales.

Tras Cancún podemos contemplar Copenhague como la suma de dos debilidades y múltiples impotencias y miserias. Esa unión de dos debilidades: Obama que no podía, China que no quería. ¿Y Europa? Barroso ni quiere, ni puede; simplemente calla. La gran coalición de los hipócritas. Si no es capaz de defenderse de ataques especulativos, ¿qué se puede esperar que haga ante el ataque del cambio climático?

Cancún muestra el ascenso de China y de los países emergentes a potencias mundiales. ¿Qué hace Europa en el mundo del siglo XXI? Y no me refiero sólo en materia climática, cuál es su posición en el mundo. Cínicamente elegir perfectos desconocidos que no hicieran sombra las decisiones de Londres, París, o Berlín. Que nadie piense que China va a sustituir el papel de Estados Unidos. China está pensando en las oportunidades que le brinda el siglo XXI, de liderar las tecnologías verdes, mientras Estados Unidos vive de ser la potencia que fue en el siglo XX. Y Europa, demasiado dividida y débil, duda entre ser un socio clave en la lucha contra el clima y la modernización ecológica de la economía, o jugar al gato y al ratón con Rusia.

Sería un error pensar que el cambio climático no está perdiendo fuerza en las agendas políticas y gobiernos. Éstos actúan a la defensiva, en las viejas trincheras de la política nacional. No se podrá abordar las amenazar energéticas, climáticas y financieras si no somos capaces de gobernar más allá de los estados nacionales.

Europa tiene la capacidad, si es capaz de jugar bien sus cartas, de convertirse en el centro de las tecnologías bajas en carbono. Pero está débil y dividida. Siendo todavía un gigante económico, el primer mercado de energía del mundo, con mercados fragmentados, actúa como un enano político. China y Estados Unidos se disputan ser la locomotora. Europa parece dudar abandonar el tren. ¿Con qué cara exigimos a China ambición mientras declaramos que las sostenibles energías renovables son insostenibles?

China apoya sinceramente la lucha contra el cambio climático. En su política interior, es el modo de evitar la fractura interna, necesita recursos y crecimiento económico, y es condición para ello de una fuerte innovación ecológica y revolución tecnológica. En el plano exterior, el modo de acceder a nuevos mercado, su conversión en el gigante económico del siglo XXI pasa por dominar las tecnologías bajas en carbono.

¿No han quedado obsoletos los objetivos sobre reducción de gases marcados por la Unión Europea para el 2020? Los costes de asumir los objetivos sobre reducción de gases para 2020 estaban calculados sobre proyecciones muy conservadoras. La Comisión Europea no descarta un coste anual para Europa, si no aborda una acción más ambiciosa, de entre 300.000 a 400.000 millones de euros par esa fecha. Pero los rescates bancarios o los incrementos del coste del petróleo superan esa cifra. ¿Hasta qué punto Europa no es consciente que está jugando con la ruleta de la historia? Mientras tanto, la incapacidad de incrementar la producción la OPEP sería el jaque a la recuperación económica.

Permitan mostrar el modo en que se negocia. En Copenhague Hilary Clinton anunció un fondo de 100.000 millones de dólares, eso si, fondos bilaterales, multilaterales, públicas, privadas, ¿qué ponía Estados Unidos? Lula, capto el juego de artificios, proclamo que Brasil seria un país donante. Maldivas, que oyó sonar dinero; y antes de que otro país descubriera las ventajas, se comprometió a reducir sus emisiones un 100%... y preguntó, ¿quién me lo financia? El gran riego es la poca transparencia de la financiación de la ayuda de adaptación ó la mitigación al cambio climático a los países en desarrollo: el riesgo es que se destinen a ese fin recursos ya apalabrados para la ayuda al desarrollo. Así, WikiLeaks filtró uno cable fechado el 11 de febrero. Pershing, negociador de Estados Unidos, se reunió en Bruselas con Connie Hedegaard, comisaria europea del Clima. “Esto de la ayuda financiera”, desveló The Guardian , “es el modo de obtener apoyo político, pero ¿cómo volvemos a reciclar las promesas?” A esto, Connie le comentó, “¿vosotros aplicarás “contabilidad creativa”?”

Las negociaciones se parecen más a aquella escena final de “Quemar después de leer” en que el director de la CIA pregunta, “¿Qué hemos aprendido?”, que aquella imagen de reuniones nocturnas en hoteles en donde se deciden los destinos del planeta. WikiLeaks ofrece una imagen menos teórica de la política.

En Cancún no se acordó ni cifras, ni plazos, pero si se volvió a los procedimientos habituales. México presentó una propuesta sensata con sentido común. Y llegó la noche en que decide la suerte de clima. Bolivia se apresuró a tomar la palabra para rechazar el texto, y reclamar un tribunal internacional que juzgue los crímenes contra el clima, muy preocupados por sus vecinos isleños, aunque vivan 3.000 metros sobre el nivel del mar. Difícil se lo ponían a quien no estaban dispuestos a suscribir el acuerdo de Kooto. ¿Se imagina Estados Unidos o Canadá rechazando con Bolivia el texto? Delegación tras delegación, se acepto la propuesta. Patricia Espinosa, que presidia la conferencia, dio por aceptado el acuerdo distinguiendo consenso de unanimidad. ¿Cómo sigue?

Hay aún duro trabajo por delante. No sólo crear las instituciones internacionales, fondos, estos no van a funcionar si no se crean estructuras institucionales regionales. El meollo está entre quienes quieren crear una mayor vigilancia y quienes proponen generar mecanismos de actuación actuaciones de mucha mayor escala, con objetivos temporales mucho mayores, un nuevo trabajo en común que requiere de una renovación de las instituciones, que empieza por cambiar nuestra forma de pensar.

El Govern declara Collserola Parc Natural

Thu, 21 Oct 2010 00:00:00 +0200

Els principals objectius són conservar dels valors naturals, evitar que la pressió urbanística malmeti l’entorn i fer compatibles les activitats econòmiques i socials que s’hi desenvolupen.

El nou parc natural té una extensió de 8.295 ha i inclou dues reserves naturals parcials, de protecció superior.

Aquí trobareu la notícia.

XERRADA COL.LOQUI: MUNICIPIS CONTRA EL CANVI CLIMATIC

Wed, 19 May 2010 00:00:00 +0200

Los Socialistas de Cornellà, organizaran una 2ª jornada , el próximo viernes, 21 de Mayo. Un encuentro para los militantes y simpatizantes socialistas y abierto a toda la ciudadanía
El ponente será:
Jordi Ortega
- Investigador del CEICAG. Comité Español de Investigación del Cambio
- Ambiental Global. Universidad Carlos III
- Director del master de cambio climatico UB
¿Qué puede hacer la ciudad ante el cambio climático?

Hoy son cientos de ciudades las que han adquiridos compromisos de lograr la próxima década ser neutras en carbono. Lejos de ser la crisis financiera un obstáculo, resulta una oportunidad implantar coches eléctricos, contadores y redes inteligentes, generar en la propia vivienda energía renovable.

El desafío y reto es no superar el incremento de dos grados centígrados. Lo que supone que las ciudades deberán de adaptarse a un escenario climático distinto. Se deberá de diseñar el urbanismo a partir de elementos bioclimáticos.

No es un club para ciudades como Londres, Copenhague, París, etc., El plan "Hacia ciudades Competitivas Baja en Carbono" agrupa ciudades de México. Masdar en Emiratos Árabes quiere en el 2020 no emitir CO2.

De qué modo los socialistas podemos abordar desde las tres E: Equidad, Eficiencia y Eficacia el restos del cambio climático. Una oportunidad para desarrollar de un modo mucho más imaginativo nuestros valores de siempre, de progreso y prosperidad social.
* Frase extraída del Informe Empleo verde en una economía sostenible, editado por la Secretaria de Estado de Cambio Climático
Organizada por la Secretaria de Políticas Sostenibles del PSC de Cornellà

Els municipis del Barcelonès Nord signen el Pacte d'alcaldes i alcaldesses per una energia local sostenbile

Fri, 14 May 2010 00:00:00 +0200

Jordi Serra, Núria Parlon i Jesús Mª Canga van signar aquest pacte que promou l'estalvi i l'eficiència energètica des de les administracions locals. El pacte es una inciativa que parteix de la Comissió Europea i que impulsa la Diputació de Barcelona.

Durant l'acte, Joan Antoni Baron ha explicat la iniciativa del Pacte d'alcaldes i alcaldesses per una energia sostenible local, que pretén impulsar els ambiciosos objectius de la Comissió Europea en matèria d'estalvi energètic i foment de les energies renovables establerts per al 2020.
Baron ha comentat que precisament, «la CE ha reconegut que la fita de reduir un 20% les emissions d'efecte hivernacle a través de plans d'energia renovable només és possible a través de l'acció local». Fins ara, ja s'hi han adherit més de 1.600 municipis de països de la Unió Europea, dels quals, uns 130 són de la província de Barcelona.

Interveció de Jordi Terrades sobre l'Agència Catalana de l'Aigua

Fri, 30 Apr 2010 00:00:00 +0200

Aquí trobareu l'enllaç al vídeo.

“Les emissions a qualsevol punt del planeta tenen el mateix efecte a tot arreu”

Wed, 21 Apr 2010 00:00:00 +0200

Tan Josep Maria Vegara com Jordi Terrades van coincidir en afirmar que els reptes davant el canvi climàtic s’han de fer tan a nivell governamental com a nivell individual perquè com deia Jordi Terrades “els petits gestos de manera agregada un a un, poden ser molt importants en un moment en que estem utilitzant intensivament els recursos naturals del planeta en un procés d’esgotament progressiu d’algun d’ells ”.

Fets tan senzills com reduir el consum de bosses de plàstic que arriben a Catalunya fins a una xifra de 14 milions setmanalment, fer servir bombetes de baix consum, electrodomèstics adequats, fer servir pintures reflectants, reduir el consum del cotxe particular per el transport públic....son, entre moltes d’altres, accions que tots podem tenir al nostre abast.

Jordi Terrades va definir cap on han d’anar les accions dels governs “s’han d’impulsar accions cap a un canvi de model econòmic que no depengui tan dels combustibles fòssils” en aquest sentit el govern de Catalunya ha aprovat el pla de l’energia 2006-2015, ha aprovat mesures per afavorir les construccions amb més eficiència i menys consum d’energia, està desenvolupant plans de millores ferroviàries per facilitar el transport públic. Una aposta clara per les energies renovables, hem de tenir present que dels 83 MW instal·lats en energia eòlica el 2003 hem passat a 700 MW en l’actualitat i encara estem lluny de les nostres possibilitats com a país.

El diputat Jordi Terrades va assegurar que “no hem treballat des del punt de vista de màrqueting polític. Hem incorporat els reptes ambientals dins el nostre programa des d’una perspectiva transversal, en una mirada cap a les polítiques territorials, econòmiques, energètiques i mediambientals per tal que siguin polítiques d’èxit” puntualitzava Terrades.

Pel que fa als parc eòlics Jordi Terrades va assegurar que “només es poden posar, on fa vent i a Catalunya agradi o no, es al nord i al sud del país i fins i tot al mar, davant la costa”.

El catedràtic d’anàlisi econòmic Josep Maria Vegara va afirmar la necessitat de prendre mesures importants per aconseguir fer front a l’escalfament global, una evidència científica que ja havia passat anteriorment, però hem de tenir clar que “el tema és complex i complicat perquè amb 10 anys d’impulsar mesures sèries, no vol dir que aconseguim millores important perquè tot això ho hem generat els països industrialitzats durant més de 200 anys”. I va afegir una frase que diu molt “els fenòmens que no tenen un preu de mercat estan a la penombra” i en canvi molta gent sembla no ser conscient d’una gran realitat “les emissions a qualsevol punt del planeta tenen el mateix efecte a tot arreu”.

Amb la clara finalitat de disminuir el consum d’energia del que es tracta es “de prendre mesures d’adaptació per mitigar aquests efectes, que van des de mesures d’innovació fins a temes de fiscalitat verda perquè siguin més rendibles les millores energètiques, com també millorar els sistemes autònoms d’energies per mirar de connectar-los a xarxes assegurant l’energia en tot moment gràcies a les instal·lacions de suport”.

Però, i si no fem res....”augmentarà la temperatura global encara més, augmentaran les pluges, que ja ho estan fent...no saben realment tot el que pot passar, però no serà pas bo i a més tindrà costos econòmics ” deia Josep Maria Vegara.

A Catalunya, puntualitzava Terrades “volem una economia amb baixes emissions de diòxid de carboni però garantint en tot moment el subministrament energètic de qualitat i a costos raonables” va apuntar també que “es necessari que Europa tingui una política energètica comuna”.

Reptes davant del canvi climàtic

Wed, 07 Apr 2010 00:00:00 +0200

Amb Josep Maria Vegara, doctor enginyer industrial i catedràtic emèrit de la UAB, i Jordi Terrades, Secretari de Medi Ambient del PSC i Portaveu socialista de Medi Ambient al Parlament de Catalunya.

El PSC dóna suport a la campanya “L’hora del Planeta”

Thu, 25 Mar 2010 00:00:00 +0100

El proper dissabte 27 de març, de 20:30 a 21.30 hores, l’organització ecologista WWF ens convida a participar en la campanya “L’hora del Planeta”, que mitjançant l’apagada de llums vol conscienciar sobre la necessitat de prendre mesures, de manera global, contra el canvi climàtic, i sobre la importància de poder arribar a un acord entre el països industrialitzats i els que estan en vies de desenvolupament, i entre empreses i societat civil, per contenir les emissions de CO2.

El Partit dels Socialistes de Catalunya se suma a aquesta iniciativa i us convida a seguir-la, apagant els llums el proper dissabte. En aquest sentit, el Secretari de Medi Ambient del PSC, Jordi Terrades, ha declarat que “iniciatives com aquesta serveixen perquè entre tots augmentem el compromís en defensa del medi ambient”, i ha conclòs que “aquest és un acte positiu en favor de les polítiques de mitigació del canvi climàtic”.

Els boscos i l'aigua

Sat, 20 Mar 2010 00:00:00 +0100

Demà 21 de març, amb l’arribada de la primavera a l’hemisferi nord i la tardor a l’hemisferi sud, es celebra des de ja fa més de quatre dècades el Dia Forestal mundial.

Els excessos comesos en el darrer segle per la indústria de la fusta, de la mineria, els incendis forestals, el canvi d’usos en el sòl, la pèrdua també d’activitats tradicionals, el creixement demogràfic, el canvi climàtic, etc., han provocat que al voltant d’un 78% dels boscos primaris hagin estat destruïts i la resta estiguin amenaçats.

Davant d’aquests riscos, el gran objectiu és aconseguir el manteniment dels ecosistemes forestals i de tota la biodiversitat que emmagatzema. Avui és necessari desenvolupar una gestió forestal sostenible, que aconsegueixi un equilibri entre la productivitat, els aspectes socials, el manteniment de la biodiversitat, la qualitat de l’aigua, el paisatge, el desenvolupament rural i l’equilibri territorial.

Aconseguir una major eficiència i estalvi en el consum de fusta, fomentant el reciclatge i reutilització del paper i cartró . Cal fer polítiques actives per a disminuir el risc d’incendis, fomentat una gestió dels boscos que tingui en compte justament els beneficis socials, econòmics i ambientals que comporta pel conjunt de la societat.

S’ha d’afavorir la producció i consum de productes forestals procedents d’explotacions amb certificat de gestió forestal sostenible, així com productes derivats amb certificació en el seus procés productiu. Hem d’evitar el consum de productes forestals de procedència il•legal.

La restauració d’ecosistemes forestals amb l’objectiu de connectar formacions fragmentades ens ha de servir per millorar la biodiversitat i també augmentar la capacitat d’absorció dels nostres boscos dels gasos efecte hivernacle.

L’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar també el 22 de Març Dia Mundial de l’Aigua, reconeixent així el valor d’aquest recurs i la seva contribució tant a la productivitat econòmica com al benestar social i ambiental. Aquest any està dedicat a la qualitat de l’aigua.

Ara que a Catalunya estem immersos en el debat per a l’adaptació a la implementació dels principis de la Directiva marc de l’aigua a través d’unes polítiques de l’aigua orientades a la sostenibilitat ambiental, de garantia, econòmica i social, és necessari recordar tots els dies que encara vora 1.500 milions de persones no tenen accés a l’aigua potable i que quasi el 39% de la població mundial -2.600 milions de persones- no tenen serveis de sanejament millorats.

Hem de compatibilitzar el desenvolupament econòmic i l’equilibri ecològic, assumint la defensa del patrimoni natural i la biodiversitat com una responsabilitat de primera magnitud. L’aigua i la biodiversitat és un element essencial per al manteniment de la vida. Valorant la gestió feta en els darrers anys a Catalunya, cal seguir destinant esforços a la millora de la qualitat ambiental de les nostres masses d’aigua fluvials.

El pla de gestió de l'aigua de Catalunya ha de reafirmar la necessitat d’un gran pacte basat en la garantia de disponibilitat i qualitat, en una gestió sostenible i eficient, en el foment de la recerca i la incorporació de noves tecnologies per la generació de nous recursos, en la potenciació de formules de regeneració i reutilització i també en la modernització dels regadius.

L’aigua no és només un recurs territorial, econòmic o identitari, és un dret universal. Tots i cadascú de nosaltres hem de fer un ús conscient i responsable de l’aigua.

XERRADA-COL·LOQUI "MODEL ENERGÈTIC CATALÀ-ENERGIES RENOVABLES

Tue, 16 Mar 2010 00:00:00 +0100

La Secretaria de Sectorials ha organitzat una xerrada-col·loqui sobre el model energètic català que tindrà lloc el proper 25 de març. La presentació de l’acte anirà a càrrec de Joan Josep Rico, secretari de sectorials de l’Agrupació de Badalona i comptarà amb la presència dels companys Jordi Terrades, diputat del PSC al Parlament de Catalunya i Secretari de Medi Ambient del partit i Christian Carneado, Llicenciat en Ciències Ambientals i Vicepresident de l’Associació Catalana de Ciències Ambientals.

La xerrada-col·loqui s’iniciarà amb un recorregut per les diferents formes d’energia en relació amb el territori, després es centrarà en el “Pla de l’Energia de Catalunya” i acabarà amb un anàlisi dels principals objectius plantejats durant el període 2006-2015 així com de les estratègies i plans d’ impuls pel que fa a les energies renovables al nostre territori.

Us hi esperem!

Proposta de resolució sobre la ubicació del magatzem temporal centralitzat de residus nuclears

Fri, 12 Mar 2010 00:00:00 +0100

Trobareu el vídeo de la intervenció aquí

Instal·len la fotovoltaica més gran del Maresme.

Wed, 10 Mar 2010 00:00:00 +0100

Segons fonts del Consorci per al Tractament de Residus Sòlids Urbans del Maresme, amb seu a Mataró, amb aquesta nova instal·lació “s’ha assolit una nova fita en l’aposta per ser un referent en l’aprofitament de les energies renovables”.

Concretament, està previst que l’energia solar obtinguda mitjançant la nova coberta solar generi 400.000 kwh a l’any d’electricitat a partir del segon semestre d’aquest any. Si s’extrapola al consum domèstic, aquesta energia equival al consum d’electricitat anual de 400 persones.

D’altra banda, el Consorci ha subratllat que una altra conseqüència directa de l’alt aprofitament de l’energia solar al Centre és que “permet contribuir de manera molt clara en la lluita contra el canvi climàtic”. Amb la nova coberta fotovoltaica, serà possible estalviar anualment l’emissió a l’atmosfera de 160 tones de CO2; el mateix efecte que provocaria plantar 8.000 arbres en un any.

"Un model ordenat d'energia eòlica"

Wed, 03 Mar 2010 00:00:00 +0100

L'energia eòlica és objecte d'un debat permanent a Catalunya: tothom és conscient de la necessitat de potenciar les energies d'origen renovable com a alternativa als combustibles fòssils, i ningú no dubta del potencial de la força del vent per generar energia elèctrica. Però la instal·lació d'aerogeneradors sobre el territori genera recels a les zones que poden acollir-los. Per situar Catalunya en una posició capdavantera en aquesta matèria és necessari resoldre el debat i arribar a una posició comuna que permeti desenvolupar el sector de forma consensuada amb el territori. Tenint en compte que l'energia eòlica és una de les prioritats de l'acció de govern, l'executiu treballa per posar en marxa un nou model d'aprofitament energètic del vent que complirà dues condicions bàsiques: l'optimització dels recursos existents i l'equilibri territorial.

L'establiment de zones de desenvolupament prioritari per a l'aprofitament eòlic, és a dir, la delimitació d'unes àrees geogràfiques concretes per a la instal·lació de parcs eòlics, és un dels principals instruments d'aquest nou model, juntament amb la simplificació administrativa per a la tramitació dels parcs i la convocatòria de concursos públics per a l'explotació d'aquestes ZDP. La definició de les ZDP harmonitza les dues condicions abans esmentades. Per una banda, permet optimitzar els recursos existents a Catalunya per generar energia eòlica, ja que identifica les zones on coincideix que hi ha vent, que els aerogeneradors no suposen impactes ambientals o paisatgístics i que la xarxa elèctrica té capacitat per evacuar l'energia. Per l'altra, limita la proliferació d'aerogeneradors i evita la massificació, ja que aquestes ZDP sumaran una potència instal·lada màxima de 834 MW i estaran distribuïdes tenint en compte la distribució del vent.

Tot el model, a més, està dissenyat per aconseguir una relació òptima entre els parcs eòlics i els territoris que els acolliran. En primer lloc, perquè els municipis on s'ubicaran les zones poden opinar sobre el projecte i proposar-hi les revisions i modificacions que considerin adients, que seran estudiades pel govern. En segon lloc, perquè els municipis tindran veu i vot a l'hora de decidir quins projectes s'instal·len en cada ZDP, ja que els consells comarcals disposaran de dos membres a la comissió encarregada d'avaluar els projectes que es presentin als concursos. A més, en la valoració de cada projecte també es tindran en compte les propostes de cada promotor relacionades amb els beneficis territorials lligats a cada projecte.

Perquè hem de tenir en compte que el desenvolupament de l'energia eòlica, més enllà de representar un compromís del país amb el medi ambient, també és una oportunitat per consolidar a Catalunya un sector d'activitat econòmica en plena expansió, i és possible aconseguir que els beneficis econòmics d'aquest sector reverteixin en tot el país. Estem parlant de tallers de manteniment, de fabricació de components, de disseny, de serveis auxiliars, de R+D+I ... En definitiva, estem parlant de llocs de treball –molts d'ells qualificats– i d'inversions que, en molts casos, poden contribuir a l'arrelament de població en el territori.

Aquest nou model d'aprofitament de l'energia eòlica garanteix l'assoliment dels objectius del Pla de l'Energia 2006-2015, que preveu arribar als 3.500 MW d'energia eòlica instal·lats el 2015. Així doncs, podem afirmar que l'establiment de les ZDP contribuirà a complir un gran objectiu de país, però al mateix temps suposa un compromís ferm amb tot el territori, ja que en permet una millor ordenació i suposa un incentiu econòmic i industrial. Ara és el moment, doncs, de treballar tots junts –administracions, promotors i ciutadans– per aprofitar tota la potencialitat d'aquest model d'aprofitament de l'energia eòlica.

La Federació del PSC constitueix la Sectorial de Medi Ambient de l’Alt Penedès i del Garraf

Tue, 02 Mar 2010 00:00:00 +0100

Ahir a la tarda, a la Masia Mas Catarro de Santa Margarida i Els Monjos, l’assemblea de militants i simpatitzants socialistes de l’Alt Penedès i del Garraf va constituir la sectorial de Medi Ambient de la Federació X.

L’acte va comptar amb la presentació de les noves activitats per part d’Oriol Torrents, primer secretari de l’Agrupació de Santa Margarida i Els Monjos i Secretari de Medi Ambient de la Federació X i amb una conferencia col.loqui a càrrec del catedràtic d’Economia i ex regidor de l’Ajuntament de Barcelona, Josep Maria Vegara en relació als reptes que el canvi climàtic provoca en l’evolució de les polítiques locals de medi ambient.

Torrents va presentar els objectius de la nova sectorial, que té com a estratègia la defensa i al preservació del medi ambient a les nostres comarques. Són fites de la nova organització socialista les següents :

Establir relacions amb les entitats cíviques i socials que treballen en el món de l’ecologia i la preservació del medi ambient.
Impulsar els debats sobre les polítiques ambientals necessàries.
Elaborar propostes polítiques i programàtiques específiques.
Fomentar al si del PSC àmbits d’estudi i de treball vinculats al canvi climàtic i les polítiques locals i nacionals.
Difondre, a nivell de l’Alt Penedès i del Garraf, la política dels governs de Catalunya i Espanya en matèria mediambiental.

Els socialistes penedesencs varen elegir com a delegats sectorials de medi ambient de la Federació X per l’Alt Penedès a la regidora de Sant Cugat Sesgarrigues, Cristina Cardenete, i pel Garraf al regidor de Sitges, Josep Orriols.

La cloenda de l’acte va anar a càrrec del diputat Jordi Terrades, secretari nacional de medi ambient del PSC i de Rafel Roig, primer secretari de la Federació X. Tots dos varen valorar la nova organització com la constatació del compromís socialista amb un programa d’acció política partidari de la preservació del medi ambiental i d’un model sostenible de desenvolupament econòmic i social.

Resposta del president al ple sobre l'energia eòlica i el consens territorial

Mon, 01 Mar 2010 00:00:00 +0100

Senyora diputada, el Govern aposta per les energies renovables i, en concret, per l’energia eòlica, entre altres. Són una important contribució, com vostè sap, a les necessitats energètiques del país, i ho fan a partir de recursos propis, amb una mínima afecció sobre el medi ambient i fent front al canvi climàtic. I són també un vector important de reactivació econòmica en la línia de la nova economia i amb efectes favorables també per l’entorn.
El Govern ha elaborat i va revisar el Pla d’energia de Catalunya, que fixa uns objectius ambiciosos, com vostè sap, 3.500 MW instal·lats en l’horitzó del 2015. L’any 2003 hi havia una potència instal·lada de 87 MW, avui, set anys després, n’hi ha set vegades més, 624 MW, als quals hem de sumar 301 en construcció i 988 autoritzats. I també hem aprovat aquest procediment, al què vostè feia referència, per tramitar-los, que s’està posant en marxa, un nou procediment que té tres objectius, fer el procés més transparent, agilitzar el procediment de tramitació dels projectes, i seleccionar les zones de desenvolupament prioritari per l’energia eòlica a Catalunya, tenint en compte els factors ambientals, paisatgístics, urbanístics, i, evidentment, de disponibilitat del recurs del vent i d’altres característiques tècniques, com és la capacitat també d’evacuació de l’energia. El vent no bufa a tot el territori, i aplicant les prevencions esmentades aquestes zones són els espais resultants per al desenvolupament de l’energia eòlica al nostre país amb l’actual nivell de desenvolupament tecnològic.
En el procés d’elaboració del procediment s’ha consultat les entitats municipalistes i ara implantem aquest procediment també tal i com vostè citava, mitjançant una consulta als municipis inclosos en aquestes zones. Les consultes als municipis es fan per escoltar-los, eh?, per recollir les seves esmenes o els seus suggeriments si hi ha propostes que milloren les inicials del Govern, i així ho farem ara també, escoltarem, òbviament, els municipis.
El debat eòlic a Catalunya fa, com vostè sap, més de quinze anys que dura, i aquests darrers anys s’han acostat postures que inicialment eren radicalment oposades, entre favorables i detractors d’aquesta energia. No som líders en potència instal·lada, però estic convençut que estem recuperant el temps perdut, i això és el que hem de fer tots plegats.
Moltes gràcies.

Projecte de llei de prevenció i control ambiental de les activitats

Fri, 20 Nov 2009 00:00:00 +0100

El Sr. Terrades i Santacreu

Gràcies, senyor president. Honorable conseller, senyores diputades, senyors diputats, alts càrrecs del Govern de la Generalitat, entitats ambientals i empresarials, representats d’aquestes entitats que ens acompanyen..., hem dit moltes vegades que és obligació dels poders públics vetllar per protegir el medi ambient, per mitjà de polítiques públiques; també ho és vetllar perquè l’activitat econòmica del nostre país, amb una economia absolutament oberta i global, sigui competitiva.
L’activitat econòmica, a banda de generar i de contribuir a generar riquesa en el país per tenir un país socialment avançat –que jo crec que aquest és l’objectiu de tota la cambra, si més no dels grups que donen suport al Govern, segur, del meu, claríssimament–, pot, també, originar problemes ambientals, que, a través de les polítiques públiques, doncs, ajuden a través de l’articulació de mesures correctives oportunes..., van en aquesta finalitat.
La Llei del 98, d’intervenció integral de l’Administració ambiental, va establir a Catalunya, doncs, un model de prevenció i control de la contaminació, seguint o aplicant o transposant la Directiva europea de l’any 96. Va ser un avenç. Aquesta és la nostra percepció. La vam votar a favor quan el Govern de Convergència i Unió la va portar a la cambra.
Però al final, ja s’ha dit, a bastament, i jo crec que aquí hi havia una coincidència total per part dels grups del Parlament de Catalunya, que conformem el Parlament de Catalunya, també dels àmbits econòmics del país..., que aquesta al final ha resultat una llei «farragosa», una llei feixuga, una llei intervencionista, una llei que, en definitiva, no servia, o servia relativament poc, al teixit productiu i econòmic del nostre país.
I, per tant, vam coincidir que el que calia era una nova norma, una nova llei que garantís la prevenció i el control del medi ambient que la societat ens demana, amb la reducció imprescindible de càrregues administratives per a les empreses i les persones que desenvolupen activitats econòmiques en el nostre país. És a dir, mesures de prevenció i de reducció de la contaminació, a l’atmosfera, al sòl, a l’aigua; però també agilitat i eliminar entrebancs a la constitució d’empreses.
La Llei de prevenció i control ambiental de les activitats que avui aprovarem, des del nostre punt de vista, va justament en aquesta línia. En ponència –i aquí em vull referir al treball de la resta de ponents, també del lletrat de la comissió– la percepció, la nostra percepció és que hem millorat l’avantprojecte de llei que va entrar al Parlament. És la meva percepció, eh? Fins i tot, hem millorat i hem aconseguit trobar una solució de regulació que preocupava a ajuntaments i a un sector molt concret, no?, aquell que fa referència a les activitats subjectes a la legislació d’espectacles públics i activitats recreatives, sobretot, el sector de l’hostaleria, que tots..., la diputada i els diputats ponents, doncs, hem tingut ocasió, des de fa molt i molt de temps, d’escoltar les seves reivindicacions, no? I aquest també ha estat, en treball en ponència, un dels marcs que hem aconseguit entendre, jo crec que aquí sí, de tots els ponents, trobar-hi una solució i un encaix.
La nova llei, des del nostre punt de vista, malgrat el que aquí s’ha afirmat per aquells diputats que han anunciat el seu vot contrari a la nova llei, des del nostre punt de vista, la llei simplifica els procediments i redueix el cost administratiu per a les empreses, sense rebaixar el que ha de ser, des de la nostra perspectiva, també un dels elements d’aquesta llei, no?, que és sense rebaixar l’exigència dels requeriments mediambientals.
La nova llei permetrà a les empreses, ho torno a dir, abaratir els costos econòmics de la tramitació ambiental. Hem estat parlant que s’han introduït i s’han reconegut respecte a l’anterior llei, doncs, millores, eh? S’ha afirmat que el règim de comunicació és un avenç. Després, clar, no acabem quantificant què significa això per al teixit productiu. Jo crec que és bo, des d’aquesta tribuna, doncs, dir-ho, no?, perquè quedi constància d’això. Més del 80 per cent de les activitats econòmiques del país, de les empreses del país, senzillament hauran de comunicar a l’Administració que posen en marxa la seva activitat econòmica. Aquesta llei servirà, doncs, justament, per agilitzar l’activitat econòmica en el país. Només el 20 per cent de les empreses o activitats econòmiques estaran sotmeses a la llei, i necessitaran..., o, dit d’una altra manera, necessitaran autorització o llicència ambiental; la resta, ho torno a repetir, s’acollirà al règim de comunicació.
És a dir, la majoria de petites i mitjanes empreses del país, aquest teixit productiu que la llei fins ara vigent no li servia, que són les que tenen una incidència escassa o moderada des del punt de vista ambiental, podran obrir sense necessitat de llicència prèvia, només hauran de comunicar l’inici de l’activitat a l’ajuntament per al seu control posterior.
Jo crec que hi ha una diferència claríssima, que l’hem de posar en valor, i el meu grup parlamentari ho vol fer. A diferència de la Llei del 98, que avui derogarem, la immensa majoria de petites i mitjanes empreses estaran de forma immodificable en el règim de comunicació. És a dir que aquestes activitats que avui estan subjectes a la decisió dels ajuntaments... I amb això no vull fer una crítica als ajuntaments, eh?, en tot cas, era una escletxa que tenia la Llei del 98. Els ajuntaments no podran decidir sotmetre aquestes activitats que estan o que estaran subjectes al règim de comunicació a altre tipus d’autoritzacions, és a dir, a un sistema de llicència ambiental.
Jo crec que això, per al teixit productiu del nostre país, és una gran notícia. Perquè iguala, en el conjunt del territori..., la igualtat de condicions que aquestes activitats podran exercir. I, per tant, els ajuntaments no podran modificar, ho repeteixo, unilateralment, les activitats subjectes al règim de comunicació.
La llei refon també en una sola norma les directives europees i la legislació estatal, i, des del nostre punt de vista, simplifica els procediments. Aquesta serà només, a diferència de la del 98, una llei exclusivament ambiental, que no entrarà i que no entra en aquells àmbits que disposen de legislació sectorial pròpia –temes de salut, temes d’incendis, temes de seguretat.
Se simplifiquen també els controls, i al mateix temps s’allarguen els terminis dels controls d’aquelles activitats que estan subjectes a llicències. S’allarga el termini a sis anys, i s’elimina també la necessitat de renovar periòdicament les llicències ambientals, que, segons la Llei del 98, s’havien de realitzar cada vuit anys.
Únicament, algunes activitats que estan subjectes a autoritzacions ambientals, que la competència és de la Generalitat, estaran subjectes a renovació periòdica; però estem parlant, com vostès saben, d’una proporció respecte al conjunt de les activitats molt petita, màxim un tres per cent d’aquestes activitats.
Per tant, escolti’m, més simplificació dels controls, que en termes econòmics vol dir reducció dels costos de control. I aquí no voldria posar una xifra, però el conseller em sembla que en parlava, no? Estem en una situació econòmicament molt complexa, molt complicada, molt dura per a les empreses del país. Aquesta llei ajudarà també, en la mesura del que avui acabem aprovant, amb una reducció dels costos a les empreses del país.
Una de les diferències que hi ha hagut respecte als grups que no hi donaran suport ha estat, i ha estat expressat des d’aquesta tribuna, en tot allò que fa referència als silencis, si els silencis havien de ser positius o havien de ser negatius.
Mirin, no és un debat de capricis, com s’ha expressat des del faristol, ni un debat administrativista per facilitar la feina a l’Administració, i no és tampoc un debat, des del meu punt de vista, sobre documents de treball de la Unió Europea, eh? Jo puc estar d’acord o podria estar d’acord amb alguns dels plantejaments que es fan en aquest document de treball, però els documents de treball són documents de treball, i aquí el que estem fent és aprovar lleis per donar seguretat jurídica al teixit econòmic del país, a les empreses, les que estan constituïdes i les que volen obrir.

I vostè sap i vostès saben perfectament que el règim del silenci positiu per a les autoritzacions i llicències ambientals es considera incompatible amb les normatives europees i estatals en matèria de medi ambient. L’estatal és evident, perquè beu de la transposició de les directives europees. Aquelles empreses que estan incloses a l’annex primer, allò és «impepinable», si se’m permet l’expressió, perquè està dintre de la Directiva IPPC, que el permís ha de ser per escrit. Però vostès també saben que en les activitats que estan subjectes a llicència municipal, les de l’annex 2, si volem mantenir el caràcter ambiental integral de la llicència, no es pot imposar el silenci positiu, és a dir, si volem mantenir el caràcter integral en una sola llicència, en lloc de diferents autoritzacions que exigiria cada àmbit sectorial específic, que necessiten permís per escrit.
Vostès saben que les diverses directives europees que fan referència a l’àmbit del medi ambient, totes –les de soroll, les de residus, les d’aigua, les atmosfèriques, de contaminació atmosfèrica–, totes demanden permisos per escrit. Fins i tot la directiva de serveis s'aplana, justament, a la resta de directives europees que, per aquests vectors, demanen llicències per escrit. Dit d’una altra manera: el que s’ha d’imposar és el silenci negatiu, que no vol dir que estiguem facilitant la vida a l’Administració, només faltaria, no? I també s’ha dit des de la tribuna: que aquell que vol obrir una empresa i que encara no té resposta en els terminis que hem fixat, no pugui anar als tribunals de justícia a defensar el tema. No, jo no ho discuteixo, això, eh? Jo li estic dient que, per donar seguretat jurídica als emprenedors, a les empreses del país, el que no podem fer és fer discursos o intentar fer lleis sobre documents de treball que encara no són lleis, que no són norma. Hem de donar seguretat jurídica als nostres empresaris, al teixit econòmic del país.
Per anar acabant, i com a conclusió del debat o de la llei que avui aprovarem..., perquè el debat jo crec que ha estat un debat molt rigorós, molt seriós, a la ponència, que ha ajudat a millorar l’avantprojecte; al final no ha aconseguit, doncs, tenir aquest punt d’acord que ens permeti aprovar la llei per amplíssima majoria. En conclusió, jo crec que es produeix un canvi en el model d’intervenció; que més o menys el 80 per cent de les activitats no necessitaran llicència d’autorització ambiental; que es redueixen les activitats subjectes a renovació de les autoritzacions i les llicències; que s’amplien els terminis de control; que hi ha menys intervencions i, per tant, menys costos; que la simplificació administrativa en cap cas comportarà reducció de requeriments ambientals i, per tant, de seguretat a les ciutadanes i als ciutadans que tenen empreses que compleixen amb tota la normativa ambiental.
Algun diputat interpel•lava: «En termes globals, aquesta llei serà més àgil?, ajudarà a agilitar tots els procediments?» La meva resposta és afirmativa, és «sí». Jo crec que amb aquesta llei farem compatible la necessària competitivitat de les nostres empreses amb la garantia d’adequació permanent de les instal•lacions i activitats als requeriments ambientals que un país modern com Catalunya s’ha fixat i necessita.
Gràcies, senyor president.

Carta del primer secretario a los afiliados y afiliadas del PSC

Fri, 06 Nov 2009 00:00:00 +0100

Apreciado/apreciada,

Me dirijo a ti como persona amiga, simpatizante o militante de los Socialistas de Catalunya. Y, especialmente, a aquellos que hacéis y sentís la política desde el territorio.
He sido alcalde durante mucho años y estoy convencido de que no sería Presidente de Catalunya sin esta trayectoria vital. Me siento orgulloso y deudor. Servir a Catalunya habiendo aprendido el compromiso político y de amor al país desde los ayuntamientos y el territorio marca el carácter y es, también, una de nuestras características principales como partido. Te hablo desde esta convicción y sentimiento.

Ahora, hace pocos días, celebrábamos los primeros 30 años de ayuntamientos democráticos. Ayuntamiento y democracia son lo mismo y, para los socialistas, política y municipalismo también. Por eso, continuando la tarea de progreso y modernización, debemos ser los primeros en liderar la respuesta institucional y cívica para revitalizar la política local, así como perseverar en los esfuerzos que desde el mundo local se están haciendo para luchar contra la crisis y garantizar la cohesión social.

Hemos de ir más allá del marco legislativo y desarrollar nuestra acción desde la ejemplaridad y el rigor ético y moral. Esto es lo que dignifica la política que, para nosotros, no es una profesión sino un servicio público temporal que nos hace mejores ciudadanos y mejores personas, trabajando a favor de la justicia social.

Sé que estos días la irritación, el desaliento, incluso la vergüenza, nos pueden paralizar y desmotivar en muchos casos. No lo debemos hacer, ni lo haremos. No nos hemos quedado quietos. Hemos reaccionado con firmeza y contundencia y con una rapidez ejemplar para apartar de nosotros cualquier indicio de delito o malas prácticas.
¡Ya lo creo que no todos somos iguales! Es absolutamente cierto.

Este sábado, en el marco de la Convención Municipal del PSC, daremos nuevos pasos para asegurar nuestra tolerancia cero ante la corrupción y nos comprometeremos con un nuevo contrato de servicio público con la ciudadanía, que reforzará la transparencia, la rendición de cuentas y el compromiso personal de los representantes públicos del PSC. El Gobierno de Catalunya también está preparando un paquete de medidas y de reformas normativas para hacer todavía más difícil la acción de los corruptos en el espacio público. Una vez más: ¡Hechos y no palabras!

Sé que este es un mal momento dado el contexto de crisis y el ambiente de descrédito que una parte muy importante de la sociedad catalana tiene respeto a la política. Pero ni el victimismo, ni el pesimismo, ni el derrotismo son los caminos para conseguir la energía necesaria para rectificar, cambiar el curso de las cosas y superar el estado actual.

Te pido confianza en nuestras convicciones, en el proyecto político de los y de las socialistas y en la capacidad regeneradora de la política democrática. Estoy comprometido, personalmente, con este reto y convencido de que, juntos, podremos superar todas las dificultades para continuar la tarea de servicio y de transformación de Catalunya, desde el más pequeño de sus pueblos hasta su capital.

Soy consciente de la enorme responsabilidad política que, como primer secretario del PSC, tengo en estos momentos. Y estoy preparado y dispuesto, más que nunca, a llegar hasta el fondo y hasta el final para preservar lo que creo que es fundamental: que nos podamos sentir orgullosos públicamente y personalmente de representar a este partido, ser simpatizante o militante o de compartir sus ideales.

Estoy a tu disposición y espero contar contigo, con tu apoyo y tus ideas. Los meses que vendrán reclamarán mucha energía colectiva. La determinación y la convicción nos ayudarán a conseguir todos nuestros objetivos. Estoy confiado y esperanzado. Las victorias políticas y electorales deben fundamentarse en las victorias morales y éticas.

Es el único camino, el único que vale la pena si el corazón te late a la izquierda.
Gracias por tu tiempo y por todo lo que has hecho y lo que harás.

Con todo mi afecto,

José Montilla

“Nuestros esfuerzos se centran en la principal preocupación de la ciudadanía"

Thu, 05 Nov 2009 00:00:00 +0100

La portavoz de economía y diputada del grupo PSC-Cpc en el Parlament, Rocío Martínez-Sampere, ha asegurado hoy que “nuestros esfuerzos se centran en la principal preocupación de la ciudadanía”, la crisis, porque para el Partido de los Socialistas de Cataluña el objetivo es salir con una economía más competitiva y sin que nadie se quede excluido del progreso. En este sentido, el coordinador de diputados y senadores en el Congreso, Francesc Vallès, ha constatado que “el trabajo tanto del gobierno catalán como del gobierno español es trabajar en esa dirección" y ha lamentado que "la derecha lo único que hace es poner obstáculos, en lugar de hacer propuestas para salir adelante".

Rocío Martínez-Sampere y Francesc Vallès han hecho estas declaraciones hoy durante la presentación de la campaña explicativa de las políticas de los gobiernos de Cataluña y España contra la crisis. Se trata de un díptico del que se han editado más de 25.000 ejemplares, que se distribuirán por todo el territorio catalán y mediante los perfiles del partido en la red y que recoge las medidas de los dos gobiernos. También se hace eco de la inversión que suponen los presupuestos generales del Estado en Cataluña y que "cumplen con el Estatuto de Autonomía", según Vallès, que destaca los “4.447 ME que se destinarán a inversiones en infraestructuras”.

Los dos dirigentes socialistas han coincidido en la necesidad de trabajar “desde la responsabilidad y desde el rigor”, conscientes de la importancia de gestionar por parte de los responsables políticos. En esta línea, han destacado que los presupuestos son buenos para Catalunya porque “apuestan por la reactivación económica y porque Cataluña pueda crecer pero de una manera más equitativa y atendiendo especialmente a las políticas sociales”, ha dicho Martínez-Sampere. Además, Francesc Vallès ha criticado que “Convergència i Unió se ponga en momentos de dificultad al lado del PP y en contra de los intereses de Cataluña”.

Montilla: “Les economies emergents han d’assumir compromisos d’acció climàtica”

Wed, 04 Nov 2009 00:00:00 +0100

El president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla, ha dit avui que “les economies emergents han d’assumir compromisos d’acció climàtica” com fa la Unió Europea, per tal “d’assegurar la igualtat de condicions i la competitivitat a escala internacional”. Montilla ha dit això en el decurs de la conferència conferència sobre ‘L’Estratègia catalana davant del canvi climàtic’, pronunciada a Barcelona en el marc de la reunió del Climate Group. El president també ha destacat que “Europa no pot anar sola” en la reducció d’emissions de CO2, i ha manifestat que per això cal que la resta de països desenvolupats “assumeixin compromisos en la línia europea, per tal que el procés de reconversió no ens acabi passant una elevada factura si forcem el procés més del que l’evolució de l’economia pot admetre”.

Així mateix, el primer secretari dels socialistes catalans també ha assenyalat que “com a membres de la UE, el sistema del mercat d’emissions ha funcionat i sembla raonablement just per tal que el clima s’incorpori com a factor de competitivitat en igualtat de condicions per a totes les empreses europees”.

Economia i canvi climàtic

“Hem de fer plans de recuperació de l’economia que, necessàriament, hauran d’integrar la lluita per fer front al canvi climàtic com a factor de competitivitat: l’eficiència energètica, la recerca i la innovació, l’impuls de les energies renovables, la reducció de dependència energètica externa, el canvis en les formes de moure’ns o de construir” ha dit José Montilla, fent referència al context de crisi global existent, i ha reconegut que “la internacionalització de les nostres empreses haurà de tenir en compte el factor climàtic, i en aquest camp hi ha una gran oportunitat si els objectius són clars i compartits”.

L’ONU exigeix un acord urgent per salvar el clima

Tue, 03 Nov 2009 00:00:00 +0100

ANTONIO MADRIDEJOS

Barcelona va començar ahir amb un gran pessimisme davant l’evidència que el temps corre en contra i, després de dos anys complets de negociacions i sis reunions internacionals d’alt nivell, les posicions disten molt d’estar a prop. A aquest pas, no s’hi serà a temps ni en la cimera de Copenhaguen del desembre, com va insinuar l’holandès Yvo de Boer, el principal representant de l’ONU en qüestions de canvi climàtic.
Connie Hedegaar, ministra danesa d’Energia i pròxima amfitriona de les negociacions, va insistir: «¿A què esperen?, ¿a resoldre-ho la primavera que ve? El món no pot esperar més». «¡Ja és hora!», va emplaçar De Boer els 4.000 delegats i 180 delegacions presents a Barcelona. Tots, no obstant, van pensar en un país molt concret: Estats Units. La comunitat internacional, va recordar De Boer, no acceptarà un acord si Washington, si Barack Obama, no ofereix alguna cosa a canvi.
Les primeres sessions van confirmar que moltes delegacions estan cansades de tanta demora. El bloc africà va demanar que se suspenguin les negociacions fins que els nord-americans no presentin alguna cosa concreta. «No acceptarem un pacte a Copenhaguen que no contingui un límit de reducció d’emissions», va comentar un delegat nord-africà.
La delegació dels Estats Units, encapçalada per Jonhatan Pershing, es va comprometre simplement a «treballar molt», però no va oferir xifres de reduccions ni d’ajuda financera.

POTSER A WASHINGTON «No espero que la reunió de Barcelona resolgui les metes polítiques de finançament i reducció d’emissions –va prosseguir el diplomàtic de l’ONU–. Els objectius no són prou ambiciosos». Potser hi haurà més sort en una altra negociació. La cimera UE–EUA que se celebrarà a partir d’avui a Washington «és l’oportunitat perfecta perquè tots dos avancin en finançament», van subratllar uns negociadors.
Recapitulem: segons l’IPCC, el grup d’experts en clima de l’ONU, els països industrialitzats haurien d’haver reduït el 2020 la producció de diòxid de carboni en un 25%-40% respecte al nivell del 1990, però les propostes anunciades fins ara es limiten, en el millor dels casos, a una mitjana del 15%. Els Estats Units no arriben ni al 2%. A més a més, s’haurien de destinar 100.000 milions d’euros anuals perquè els països en desenvolupament puguin fer front als pitjors efectes de l’escalfament.

TRANSFERIR TECNOLOGIA Finalment, s’hauria d’acordar algun mecanisme de transferència de tecnologia entre països, al marge dels beneficis empresarials. La Xina, per exemple, construeix una central tèrmica cada setmana, però ho fa amb una tecnologia que a Europa seria considerada totalment obsoleta. «Si fossin més modernes, la Xina no reduiria les seves emissions, però sí que les limitaria considerablement», explica l’organització Oxfam. Es tracta de créixer de manera més neta.

Intervenció de Maria Teresa Fernández de la Vega a la Conferència sobre el Canvi Climàtic

Tue, 03 Nov 2009 00:00:00 +0100

Señoras y señores,

A lo largo de toda nuestra historia, los seres humanos hemos intentado predecir el clima. Hemos utilizado todo tipo de artificios y artefactos – desde observar el color del cielo o el vuelo de las aves hasta la sofisticada tecnología de los satélites actuales- para prever las lluvias, las tormentas y las sequías, pero un cierto grado de imprevisibilidad siempre nos ha acompañado.

Hay quien califica a nuestro tiempo como la era de la incertidumbre, y es verdad que vivimos en una época de profundas mudanzas económicas, políticas y sociales. Es verdad que para algunos de los problemas a los que nos enfrentamos seguimos navegando en aguas agitadas.

Sin embargo, conocemos en gran medida aquello que durante tantos siglos anhelamos, la evolución del clima. Y sobre todo conocemos las causas y las consecuencias del mayor reto al que se ha enfrentado la humanidad, el cambio climático.

Incluso hemos llegado a cuantificarlo económicamente y a determinar la temperatura que en ningún caso podemos superar: un aumento global de dos grados centígrados, esa es la línea roja que no podemos sobrepasar.

Vivimos tiempos inciertos, sí, pero sabemos perfectamente hacia dónde debemos dirigir nuestro planeta y la dificultad es una excusa que la historia nunca acepta.

Estamos saliendo precisamente de una crisis económica global que nadie pudo prever ni anticipar. Una crisis que ha hecho tambalearse nuestros cimientos económicos y sociales y a la que hemos respondido con un esfuerzo de concertación como nunca antes se había visto en nuestro planeta. Hicimos frente a los problemas comunes, unimos fuerzas y estamos derrotando a la incertidumbre.

Tenemos que ser capaces de ponernos de acuerdo en una acción contundente, global y concertada de respuesta al cambio climático. Sabemos lo que hay que hacer y que podemos hacerlo. Tenemos los recursos necesarios y los medios. Es lo que demanda una opinión pública global cada día más concienciada.

No hay razón ni excusa para no hacerlo. No hay razón ni excusa para un fracaso ante el cambio climático que –de esto también tenemos certeza- sería catastrófico para nuestro planeta.

En este momento, señoras y señores, quizás más que nunca antes en nuestra historia, la cooperación global no es una obligación, es una necesidad, es una imperiosa necesidad.

Muchos de ustedes habrán oído ese viejo aforismo que dice que toda la política es exclusivamente política interior, política nacional. Sin duda es viejo, sí, y cada día lo va a ser más.

Porque si algo sabemos hoy con certeza es que ya es imposible separar de lo global no sólo lo nacional sino también lo local y lo individual.

En apenas unos meses hemos visto sucederse, cuando no superponerse, la crisis medioambiental, la recesión económica mundial, la crisis alimentaria, la gripe A o la crisis energética.

Si algo hemos aprendido en estos meses es que incluso la defensa del interés particular debe prestar, hoy más que nunca, atención al interés general.

Si algo ha quedado claro en esta era en la que, cada vez más, todos dependemos de todos los demás, es que en la lucha contra los retos globales no puede haber vencedores ni vencidos.

En esta pequeña aldea global en la que se ha convertido nuestro planeta o ganamos todos o perderemos todos.

Por eso ha pasado el tiempo del regateo y llega el tiempo del compromiso. Ha pasado el momento del allá cada cual y ha llegado la hora en la que todos debemos unir nuestra fuerzas y empujar en la misma dirección.

Hay quienes dicen que, aunque el cambio climático es importante, hay que dar prioridad a lo urgente y lo urgente –dicen- es la crisis económica. Es un error. Es un error porque luchar contra el cambio climático es ambas cosas. Es muy importante, sí, pero sobre todo es urgente.

Porque no responder al calentamiento global significa renunciar también a dar respuesta a esos otros grandes retos de nuestro tiempo que son la crisis alimentaria y energética, las migraciones masivas y el incremento de la pobreza.

Es un error porque, por elevado que sea el precio de un rescate global de la economía, será poco comparado con los enormes costos y las profundas consecuencias de retrasar las acciones sobre el medioambiente.

Porque lejos de significar una carga para la economía mundial, las inversiones ambientales pueden ser exactamente lo que se necesita para alcanzar un modelo productivo más estable, más seguro, más previsible. Y desde luego esa va a ser una de las prioridades de la presidencia de la Unión Europea que España asume en enero.

Sólo en el año pasado se invirtieron en energías renovables y a escala mundial alrededor de 120 mil millones de dólares -con España como segundo inversor mundial- y se estima que en las dos próximas décadas este mercado puede recibir inversiones de casi cinco billones de dólares y crear por todo el planeta millones de empleos.

Éste es el mejor momento para ocuparse del calentamiento global, no a pesar de la crisis económica, sino debido a la crisis económica. Debido a la apertura de una oportunidad, de una necesidad de adaptación global que debemos aprovechar para impulsar la nueva economía verde.

El mundo tiene sus ojos puestos en Barcelona y en el resultado de esta conferencia. Tienen ustedes por delante cinco días de trabajo intenso en los que todos los esfuerzos serán necesarios para avanzar.

Sé muy bien que no es sencillo, que todos vamos a tener que aportar algo. Pero también sé que no hay espacio para el fracaso, no hay un plan B para Copenhague, no hay alternativa a la lucha decidida contra el cambio climático.

Por razones ambientales, económicas y sociales, resulta imprescindible que en diciembre los líderes mundiales alcancemos un acuerdo sobre los compromisos y las actuaciones que debemos emprender para transformar nuestro modelo de crecimiento.

Y Copenhague debe sentar con precisión las bases de la cooperación sin olvidar ninguno de los pilares básicos sobre los que debemos trabajar:

Objetivos cuantificados que nos permitan alcanzar ese horizonte irrenunciable de reducir las emisiones al menos un 50% en 2050.
Y para alcanzar esos objetivos, los países industrializados debemos reducir nuestras emisiones entre un 80 y 95% para ese momento pero, de manera adicional, los países en desarrollo deben invertir en un desarrollo diferente, más limpio y resistente a los efectos del cambio climático.

Por eso, es necesario movilizar un importante volumen de recursos adicionales. Alrededor de 100.000 millones de euros año en el horizonte de 2020. Copenhague debe establecer las bases que permitan originar y gestionar de manera eficaz ese cambio.

No obstante, hacer frente a este reto requiere disponer las capacidades para diseñar y aplicar un modelo distinto, fortaleciendo la adaptación a los efectos del cambio climático y fortaleciendo lo necesario para impulsar un crecimiento bajo en emisiones.

España quiere sumarse a este esfuerzo y aportará 100 millones de euros adicionales de aquí a 2012, con la intención de reforzar los llamados esfuerzos tempranos, en la transición a un desarrollo no intensivo en carbono y resistente a los efectos de cambio climático.

Por tanto, también cooperación reforzada no sólo en la mitigación, sino en la ya necesaria adaptación a las consecuencias del cambio climático.

Señoras y señores,

Hace unos días leía que, durante siglos, los marineros, exploradores y comerciantes buscaron entre los hielos del Ártico un legendario paso del norte para llegar del Atlántico al Pacífico. Nunca llegaron a encontrarlo, simplemente porque no existía.

Hoy, el deshielo y el calentamiento global han abierto un canal en esas aguas y este mismo año algunos buques han comenzado a transitarlo. Lamentablemente eso ya no es una buena noticia.

Es simplemente una señal más, una señal entre muchas otras, que nos alertan de la realidad que para nuestras vidas supone el cambio climático.

Es sólo un indicio engañoso del terrible panorama de enfermedades, inundaciones, sequías, hambre y migraciones masivas que supondría la elevación de la temperatura global en seis grados centígrados. Una posibilidad que los expertos no descartan si mantenemos el actual ritmo de emisiones.

Hoy nuestro objetivo debe ser volver a cerrar ese paso del norte. Cerrar el paso al deterioro medioambiental.

Cerrar el paso a los modelos de crecimiento que depredan nuestro presente y embargan nuestro futuro.

Cerrar de una vez por todas el paso al calentamiento global y al cambio climático.

Nos llevará tiempo y será una lucha de generaciones, pero eso no lo hace más difícil, sólo lo hace más urgente. El camino será largo y quizás nosotros apenas veamos los primeros resultados, pero es a nosotros a quienes corresponde empezar a caminar.
Ese es el reto de nuestro siglo y para eso estamos todos aquí.

Ánimo y a la tarea.

Muchas gracias.